El príncep quetchua

 Una aventura als Andes   (fragments)

.........................

Els còndors, una parella, immòbils en el cel blavíssim el miraren fixament una llarga estona. En terra, Daniel, la mula i la mòmia del príncep quechua. Al damunt, fent la sentinella, la parella de còndors quiets i petrificats en el gran cel eternament serè de la gegant serralada andina.

.........................

A la muntanya hi regnen els arriers, els minaires, els pastors. Als camps hi ha els huasos, centaures mitològics que semblen talment formar part dels cavalls damunt els quals munten nit i dia. És una terra que s’estén des de les ardents arenes del desert del nord fins a les geleres de l’Antàrtida. Entremig hi ha rius, boscos, jardins, llacs, volcans i la simfonia majestuosa de la llarga i en bona part desconeguda serralada dels Andes. El sol i el cel serè, la bonhomia de la gent, la dolcesa del clima, fan de Xile un dels pocs paradisos que encara resten damunt la mentada crosta del món en què vivim.

........................

Jo estava molt cansat, cremat pel sol i pel gel, pel vent, per l’aire enrarit de l’alta muntanya, per les moltes hores cavalcant per la muntanya solitària. Però aquella petita criatura em reconfortà i em feia pensar en moltes coses bones. Aquella petita criatura andina, sota la meva protecció, viatjant cap als llums de Santiago en la fosca nit, era tot un símbol de la fraternitat muntanyenca. Dos anys enrere, justament ara feia dos anys, el pare d’aquesta criatura, amagat dels homes, baixava de la seva tomba de segles una petita criatura índia morta a les gelades soledats del Plomo. I ara, en aquest moment, segles després, un home vingut d’una llunyana terra anomenada Catalunya, enamorat també de la muntanya, corria per aquestes immensitats portant als braços la més petita criatura nascuda a la serralada.

.......................

Anys enrere, un escriptor espanyol amic meu, conegué Xile i escriví que Déu creà Xile amb la seva pròpia escenografia. Certament, és un país d’una boja geografia, fora de mida i mesura. Jo venia del cor de la serralada, on la pedra i el gel entonaven la més gegantina de les simfonies. I ara em trobava baixant cap a les terres baixes de Santiago amb aquella espurna eterna de vida entre els meus braços.

......................

Ja fa anys que no sé res del petit muntanyenc Gastón Yáñez Catrileo. Segur que serà un futur arrier de la muntanya, com ho foren el seu pare, els seus avis, els seus avantpassats. Potser algun dia tornaré a la crida del gel i de la pedra, dels sèrecs de les balmes blavíssimes, de la vertical muralla glaçada, espill gegantí que eternament fa la rateta a la vall riallera del Mapocho i el Huelén. Potser aquell dia em portarà un jove arrier de cos elàstic i ulls negres, petit príncep quetxua amb el qual vaig viatjar una inoblidable nit d’estiu de gener sota la Creu del Sud. Tot és possible en aquesta vida dels muntanyencs sempre somiadors i fantasiosos.