divendres, 3 de febrer de 2012

Cançó d’amor i de comiat



Dóna’m el teu coixí de pedra nua
i acotxa’m com si fos el teu infant,
damunt teu cremaré l’última vetlla
estimada muntanya del Garraf.

L’amor que t’he servat tota la vida
te’l duc sencer, al cor, ben arrapar
i les arrels d’aquest amor s’enfonsen
pels avencs del teu cor esmicolat.

Et conec els camins i les dreceres,
la teva arquitectura mineral,
el teu posat esquerp sense somriure
i tanmateix tan dolç i enamorat.

Ara vaig cap a tu amb passa minsa
sense l’empenta i la virió d’abans,
cercant en tu el coixí de pedra nua
per jeure damunt teu i descansar.

..........................

Ara estic ajagut damunt ta sina
pidolant-te l’amor que m’has servat,
cercant el gran repòs que necessiten
els meus ossos caducs i atrotinats.

...........................

Tu i jo, ben sols, esperarem la crida,
i sense plor ens donarem comiat,
amb serenor ens direm l’arreveure
car l’absència serà per un instant.

Amb el cap al coixí de pedra nua
m’adormiré a la muntanya del Garraf,
la muntanya grisa i solitària
de la que sempre he estat enamorat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada