dissabte, 18 de juliol de 2015

Comunicació del Col·lectiu RFJ al Ple de l’Ajuntament de Castelldefels


 
Comunicació del Col·lectiu RFJ, mitjançant el Grup de Poesia Alga, al Ple de l’Ajuntament de Castelldefels

Al Ple de l’Ajuntament de Castelldefels del mes d’abril del 2012, el Col·lectiu Ramon Fernàndez Jurado a través del Grup de Poesia Alga, va fer una proposta perquè es retornés el nom del poeta, narrador, defensor dels drets humans i veí de Castelldefels, Ramon Fernàndez Jurado, a la biblioteca de la ciutat que feia tres mesos que l’Ajuntament havia canviat pel de Biblioteca Central.

Alguns dels grups que des de fa un mes governen el municipi manifestaven en el seu programa electoral que, si arribaven al govern, la biblioteca recuperaria el nom de Ramon Fernàndez Jurado, nom que havia tingut durant 25 anys i que mai se li havia d’haver arrabassat. En la presa de possessió, la nova alcaldessa ho va anunciar i hi va llegir un bell poema del Ramon dedicat a Castelldefels. El nostre agraïment.

Celebrem la decisió de recuperar aquest nom, que sabem que avui es fa realitat, perquè Castelldefels es mereix tenir una biblioteca amb el nom de Ramon Fernàndez Jurado, i el poeta es mereix continuar present a la biblioteca, que és on li pertoca per la seva trajectòria.

El Col·lectiu RFJ, nascut arrel de l’eliminació del nom del Ramon de la biblioteca, va començar per recollir signatures contra el canvi de nom i ha continuat organitzant actes culturals oberts a la ciutadania, que hi ha respost molt positivament, per fer conèixer i explicar la biografia de l’escriptor i llegir part de la seva obra. La seva viuda, Pilar Gómez i la seva filla, Virgínia Fernàndez han participat en tots els actes,  i les seves nétes Sandra i Karen i un besnét, Ignacio, ho han fet sempre que han pogut.

L’any passat el Col·lectiu RFJ va convocar el I Concurs Literari Ramon Fernàndez Jurado de prosa i poesia en català, castellà i Esperanto. Artistes i escriptors de la ciutat, als quals es va demanar d’aportar una obra seva com a premi del concurs, hi van respondre amb escreix. Al mes de juny es va celebrar l’acte de lliurament de premis, amb la participació dels concursants i dels artistes i escriptors.

El Col·lectiu RFJ continuarà viu en l’àmbit de la Cultura de Castelldefels, fent conèixer la vida i l’obra de Ramon Fernàndez Jurado i organitzant diverses activitats, i voldria també continuar  convocant cada any aquest Concurs, no havent de demanar regals a les persones que ja els van fer, i a les quals ho agraeix una vegada més, sinó amb l’ajut de l’Ajuntament de Castelldefels perquè sigui un concurs normalitzat.

L’any 1986 el Ple de l’Ajuntament de Castelldefels va donar el nom del poeta a la biblioteca que s’inaugurava. Al desembre del 2011, el Ple el va suprimir i el va posar a un espai, que no és on ha de ser.  Avui, 23 de juliol del 2015, el Ple restitueix el nom, i aquest és el millor homenatge que li podem retre a Ramon Fernàndez Jurado i segur que a ell li hauria agradat.

Ens complau que el nom del nostre poeta i lluitador pugui tornar dels 4 anys d’exili a què ha estat condemnat, que són com un eco dels 21 anys de l’exili que ell va patir en persona des del 1946 al 1967, a París i a Santiago de Xile.

Volem demanar també que el buit que queda en el nom de l’Espai annex a la Biblioteca s’ompli amb el de Margarida Xirgu, una gran actriu nascuda a Molins de Rei, la nostra comarca, que també es va haver d’exiliar. El seu nom ens va acompanyar durant uns quants anys al pavelló que es va enderrocar per construir-hi la nova biblioteca, i es just que també recuperar-lo.

Dos referents, Ramon Fernàndez Jurado i Margarida Xirgu que, sens dubte, ajudaran la ciutat i la seva ciutadania a fer créixer i consolidar les activitats culturals i els valors que comporta la seva pràctica.


Castelldefels, 16 de juliol del 2015

________________________________

Si voleu llegir la proposta d'acord al Ple Municipal del 23 de juliol de 2015:  Decret canvi de nom de la Biblioteca RFJ

dimecres, 25 de juny de 2014

Reportatge de l'acte cultural-reivindicatiu del 7 de juny de 2014

Mosaic de fotos de l'acte realitzades per Ramon Josa

Si voleu llegir el reportatge de l'acte cultural-reivindicatiu del 7 de juny i també veure totes les fotos i altres articles relacionats, cliqueu aquest enllaç ActeJuny2014



dimecres, 21 de maig de 2014

Acte cultural-reivindicatiu el 7 de juny a les 7 de la tarda




El dissabte 7 de juny se celebrarà l'acte cultural-reivindicatiu anual per recordar que la Biblioteca de Castelldefels es diu Ramon Fernàndez Jurado.


Serà a l'Espai de la Biblioteca Ramon Fernàndez Jurado a les 7 de la tarda.
Aquest any el nucli de l'acte és el Concurs Literari Ramon Fernàndez Jurado.
Es donaran els premis, que són llibres i objectes donats voluntàriament per escriptors i altres artistes locals.
Des de dimarts 27, al vestíbul de la biblioteca estaran exposats aquests llibres i objectes, fins al 7 de juny.
L'acte es desenvoluparà d'aquesta manera:
-presentació
-breu explicació de la vida i obra de Ramon Fernàndez Jurado a càrrec de la seva filla Virgínia.
-decisió dels jurats sobre els treballs guanyadors del concurs
-lectura dels treballs guanyadors.
-entre  lectura i lectura, audició musical de diversos instruments.

Us hi esperem!!!

dilluns, 7 d’abril de 2014

PREMI 14 D'ABRIL, que atorga la Secció Local d'ERC de Castelldefels


Enguany s'ha concedit al Col·lectiu RFJ, el PREMI 14 D'ABRIL, que atorga la Secció Local d'ERC de Castelldefels "per tota la feina feta en defensa del nom i de tot el que representa per la ciutat la figura de Ramon Fernàndez Jurado."


El premi serà lliurat en el Sopar de la República el divendres 11 d'abril en l'Hotel Playafels de Castelldefels.

Des del Col·lectiu Ramon Fernàndez Jurado manifestem l'agraïment i confirmem que una representació del col·lectiu assistirà a l'acte del divendres.

Concurs literari Ramón Fernàndez Jurado. Bases, terminis i acte de lliurament


dissabte, 1 de juny de 2013

"Una passejada per la vida de Ramon Fernàndez Jurado"

Text íntegre de l'acte 
"Una passejada per la vida de Ramon Fernàndez Jurado" 
de l'1 de juny de 2013



Infància, formació i treball 
Ramon Fernàndez Jurado va néixer a Almeria el dia 6 de gener de 1914. Amb la seva família va viatjar en vaixell fins a Barcelona l’any 1918.  En arribar a port, els seus pares es van sorprendre perquè la gent parlava una llengua desconeguda... Els va semblar que era francès.
En Ramon explicava que el seu millor record d’escola, a Gràcia, era per al mestre de l’escola pública del seu barri, Josep Antoni Parramon, que li va saber traspassar valors ètics, una gran curiositat per saber i l’hàbit de pensar pel seu compte.
Va conèixer ‘El Pescaílla’, que vivia a Gràcia i també havia arribat, com en Ramon, d’Andalusia. Les dues famílies eren molt amigues.
El  pare d’en Ramon li va ensenyar l’ofici d’ebenista i ell va fer estudis de dissenyador. Va treballar en aquests dos camps.
Manuel Alberich, un dels seus millors amics, company del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), el descrivia aixÍ:
 Autodidacte, com tants dels homes més representatius de la classe obrera, arribà a assolir una meritòria cultura forjada principalment en els ateneus i centres obrers de l’època, que eren la universitat dels pobres. Passà per l’escola primària, per la del treball, per la complementària d’oficis, per la de Belles Arts, àvid d’ampliar els coneixements professionals i tècnics. En edat ja molt avançada, obtingué el títol de professor de català de la Universitat Autònoma.
Les biblioteques d’aquests centres i ateneus el veien gairebé cada dia.

L’esperanto 
A començaments de 1931, en Ramon es va inscriure a la societat esperantista Paco Kaj Amo -Pau i amor- i en pocs mesos ja va donar classes d’esperanto.
El seu amic i esperantista Martí Guerrero ens llegeix el que en Ramon explicava de l’esperanto en les seves memòries, en aquesta llengua i en català:
Ni la esperantistoj estas homoj konvinkitaj ke la bariero de la lingvoj estas unu el la grandaj malfacilaĵoj por ke la homoj komprenu kaj amu unu la aliajn. Estas homoj idealistaj kaj persistemaj, multaj estas intelekte aŭtodidaktikaj, sonĝistoj kaj poetoj, kontraŭbabelistoj, fratemaj kaj kontraŭrasistoj, amikoj de Unuiĝintaj Nacioj, de Homaj Rajtoj, de libereco kaj honesteco.
Els esperantistes són (som) gent convençuda que la barrera de les llengües és una de les grans dificultats perquè els homes s’estimin i s’entenguin. Són gent idealista i perseverant, i molts són intel·lectualment autodidactes, somiadors i poetes, antibabèl·lics, tenaços internacionalistes, germanívols i antiracistes, amics de les Nacions Unides, dels Drets Humans, de la llibertat i de la bonhomia.
Aquestes paraules escrites per l’amic Fernàndez Jurado se li podien aplicar perfectament a ell. Era un home honest, idealista, autodidacte, somiador i poeta, amant de la llibertat i tenia estimació a tots els que el tractaven. Ha estat de les persones que han passat per aquest món deixant una bona empremta.
Va començar a donar clases d’esperanto a les cooperatives de Gràcia, i ho va fer també a la presó, a Xile –on va ser delegat de la Federació Internacional Esperantista-, a Bellvitge i a Castelldefels. Un dels seus alumnes d’aquí va ens llegirà la nota d’en Ramon que acompanyava la tramesa del Butlletí Municipal amb la notícia de la creació de l’Associació Esperantista a Castelldefels, que va enviar a un company, i la traduirà al castellà.
  La urbestrejo el Castelldefels sendis al vi la februaran bultenon, sed nun mi resendas ĉi paĝon kaj ankaŭ foton kaj raporteton pri via filo kaj alia nova artkreaĵo pri sporto.
Mi rememoras vin ofte kaj sincere mi amas vin.
Ĝis ĉiam
[signatura]
10an de Februaro 1984
Castelldefels
El ayuntamiento de Castelldefels te mandó el boletín de febrero, pero ahora te reenvío esta página y también una foto y un reportaje sobre tu hijo y otra nueva creación artística sobre deporte.
Te recuerdo a menudo y te quiero sinceramente.
Hasta siempre
10 de febrero de 1984
Castelldefels

Compromís polític amb la justícia i la llibertat 
Abans de la guerra va militar a la Confederació Nacional del Treball (CNT), al Bloc Obrer i Camperol (BOC), i al Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM); segons ell, les sigles eren tan retombants com explossives.
A les cooperatives de Gràcia, principalment a la Cooperativa de Teixidors; va col·laborar especialment en l’edició d’un periòdic mural. Amb altres joves inquiets com ell, organitzava actes polítics i culturals
Durant la vaga general d’octubre del 1933, la policia el va detenir, i el va deixar anar en llibertat condicional.

La mili
L’any 1935 li va tocar fer la ‘mili’ a Jaca. No exercia activitats polítiques però freqüentava la tertúlia de cal rellotger on s’hi trobava gent progressista.
A tall d’anècdota, i com a mostra de l’ambient de l’època, la nit del 24 de juny la ciutat va engegar un castell de focs artificials. En Ramon i alguns dels seus companys, arborats com ell, van creure que era una revolta i es van posar a parlar de com podrien reduir el tinent i els suboficials i fer-se amb el fortí...
 
La guerra civil          
El 19 de juliol de 1936, l’endemà del ‘alzamiento nacional’, en Ramon es va incorporar a l’assalt contra les Drassanes i el 24 se’n va anar com a voluntari a Saragossa per lluitar contra la sublevació militar.
Al front el van ferir 4 vegades: la primera el 1936, ell diu: vaig sentir  com un cop de martell i totes les llums se m’encenien dins del cap. La segona, també al cap, el 1937, el va portar a l’hospital, on tenia un company anglès…  que va resultar ser George Orwell. La tercera, un impacte a la cama, que sagnava. I la quarta el van ferir al genoll i va anar a parar a l’hospital de presoners de Deusto. El metge, un català, bon metge però antirepublicà, va penjar un rètol a la capçalera d’en Ramon que deia: Ojo, comandante rojo.
Entre moltes de les bones accions que va fer per allà on va pasar, cal esmentar la creació d’una escola en un poblet de l’Aragó, que no en tenia,  amb l’acord dels veïns. Mai no va saber com, de Barcelona va arribar un camió carregat de material escolar.

La presó
L’1 d’abril del 1939, dia de la victòria, el van tancar a la presó de Torrero. Des d’allà va poder fer saber a la família que era viu.
Al cap de 40 anys, a Olot, el mes de setembre de 1982, recordava l’empresonament amb aquest poema:

Eren de mort els aires de Torrero
-grinyols de forrellats i de cadenes-
un aire espès planant damunt la fossa
on jeia l’occida primavera.
No teníem res després de la derrota,
només la por, la fam i la misèria,
dins d’aquell pou sinistre de Torrero
a mercè de monstres  sens consciència.
S’enrogien les fosques matinades
amb la sang dels millors dels nostres rengles
i ens arribava l’espetec de bales 
entre les fredes creus d’aquelles reixes.
Un silenci mortal embolcallava              
els cors dels qui patíem la condemna 
de veure germans nostres que morien
sota l’odi bestial d’aquelles feres.
Però enmig de l’horror que ens envoltava
servàvem el consol d’aquesta llengua,
d’aquesta parla catalana nostra
que d’amagat parlàvem, d’esquitllentes.
I vàrem formar una gran rotllana,
talment una sardana ben fraterna:
Colònia Catalana de Torrero,
brillant dins la foscor com una estrella.
I ara els germans supervivents recorden
aquells germans colpits per la tragèdia
i amb les mans amicals ben apretades
en un minut silent, baixem la testa.


 
Al juny, el van traslladar a la  presó Model de Barcelona i el 31 d’agost va començar el judici. Van llegir la llista d’acusacions: membre del BOC, del POUM i de la Unió General de Treballadors (UGT); voluntari al front com a milicià, participant en meetings polítics i comandant d’un batalló. En descàrrec, constava que no havia mort ningú i que havia salvat la vida de més de 30 persones, entre elles un capellà.
Li van caure 30 anys de presidi “por auxilio a la rebelión”. En entrar a la presó, els funcionaris li van preguntar quina condemna havia obtingut; ell va dir 20 anys, s’ho van creure, i així ho van registrar.
Els interns poumistes aviat es van organitzar, i el millor record que tenia en Ramon de la Model era el taller de fusteria que van muntar i els concerts d’un grup de presos músics.
El menjar era escàs i tan dolent que, malgrat la gana que passaven, sovint anava a parar al Caudillo. No cal explicar què era, el Caudillo.
En Ramon recordava amb tristesa com un dia la Gestapo es va presentar a la presó per endur-se'n un pres jueu i com la direcció els el va lliurar sense discutir.
Aprofitava les estones d’inactivitat per escriure poemes, la majoria en castellà, alguns en esperanto i d’altres, d’amagat, en català.
Va estar a la presó fins el 21 de juny de 1942.
Aquest poema el va dedicar a la seva mare, el 18 d’octubre del 1939, des de la presó.


Ventanitas de mi celda
¡Qué contento que estoy, madre,
con esta fotografía!
de mis tres hermanos niños
con caritas de alegría.
Mi celda se ha iluminado
con la luz que desprendían
esos tres espejos claros
de tu alma y de tu vida.
Tres ventanitas abiertas
en esta prisión tan fría,
llenas de sol y de rosas,
de albahaca y hierba luisa.
Tres luceros relumbrantes
de la mejor pedrería
que iluminan caminitos
llenos de melancolía.
Las tres caritas risueñas
de Juan, de Pepe y María
son las ascuas que calientan
mis esperanzas dormidas.
Por eso, madre, te mando
un beso y el alma mía
por lo feliz que me hiciste
con esa fotografía.

El mes de gener de 1942, per sorpresa, va arribar una ordre de llibertat condicional que no es va complir fins sis mesos més tard, sense cap explicació.
Quan va sortir de la presó va contactar amb antics poumistes que havien fundat un clandestí Front de Llibertat. Entre ells hi havia Manuel Alberich. Ramon era conegut com Espartaco. Es reunien amb moltes precaucions i mai no eren més de tres.
Les detencions d’antifranquistes actius sovintejaven i en Ramon, en llibertat condicional, corria un perill imminent.

L’amor i l’exili 
Un dia, en Ramon va anar a la presó a visitar un cosí i allà va conèixer la Pilar Gómez, que hi havia anat de visita..
Van començar a passejar, s’escrivien, i a finals de gener de 1943, en Ramon es va declarar a la Pilar.
Al cap de dos mesos van intentar un casament civil a l’ajuntament, però no ho van aconseguir. O es casaven per l’església, o res. Va ser res. Es van posar a viure junts, i punt.
L’any 1944 va néixer la primera filla, Virgínia.
El perseguien constantment per tornar-lo a empresonar. I l’any 1947 va decidir exiliar-se primer a París i després a Buenos Aires, per acabar a Xile on, quan va poder pagar el viatge, hi va anar la família.
Poc després, la Pilar va quedar embarassada: va néixer un noi, el Lincoln; en Ramon s’havia impressionat amb la biografia d’aquest personatge i va voler posar el seu nom al fill.
Mentrestant, havia instal·lat a Santiago tota la seva parentela, començant per la seva mare. La casa on vivien tenia terreny i hi van fer un hort.   
En Ramon i la Pilar eren amants de la muntanya i vivien al peu dels Andes, de manera que sempre que podien hi feien excursions i acampades, generalment amb els nens. 
D’aquella afició, unida a la de la literatura, va néixer la narració El Príncep Quetxua.
Hi explica una llegenda, descriu els camins de la muntanya, homenatja amb  paraules sonores els muntanyencs i acaba narrant el descens angoixós dels Andes amb un nadó que ell mateix va portar als seus braços en un llarg camí, quan duien la mare de l’infant a l’hospital. Aquestes belles paraules descriuen part del descens, l’infant i el comiat.

Aquella petita criatura andina, sota la meva protecció, viatjant cap als llums de Santiago en la fosca nit, era tot un símbol de la fraternitat muntanyenca. Dos anys enrere, justament ara feia dos anys, el pare d’aquesta criatura, amagat dels homes, baixava de la seva tomba de segles una petita criatura índia morta a les gelades soledats del Plomo. I ara, en aquest moment, segles després, un home vingut d’una llunyana terra anomenada Catalunya, enamorat també de la muntanya, corria per aquestes immensitats portant als braços la més petita criatura nascuda a la serralada.
La cara del petit àngel andí era bruna i rondanxona, una estampa viva i actual d’un petit indi de segles enrere. Abans que se l’enduguessin vaig posar els meus llavis cremats damunt la seda de la pell del seu front.

A Xile treballava com a ebenista. Als fills els parlava català, els van ensenyar a ballar sardanes, celebraven l’11 de setembre, i els nens cantaven a l’Orfeó Català del Centre Català de Santiago. Perquè res no faltés, en una paret de casa hi penjava un poster de l’equip del Barça, aquell de Kubala, Basora, Moreno  i Manchón…
Cada any, el Centre Català acompanyava la viuda del que va ser president de la República xilena, Pedro Aguirre Cerda, per homenatjar-lo davant la seva tomba. Aquest president, després de la guerra civil espanyola havia fletat el Winipec, un vaixell que s’enduia exiliats cap a Xile. A la foto hi veiem la Virgínia i el Lincoln.
Un dia, en Ramon va coincidir amb Tarradellas en un dinar que organitzava l’empresa on treballava. El plat fort era un gall d’indi, i com que en Ramon era un vegetarià al 100% -com en tot el que era- es va trobar en una situació compromesa. Finalment es va empescar una solució: va improvisar un emotiu discurs dedicat al germà indiot, a qui demanava permís i perdó pel que anaven a fer. Diuen que al president Tarradellas li agradava repetir aquesta anècdota.

El retorn 
L’única cosa que trobava a faltar a l’exili, era poder actuar segons els seus principis. En Ramon gastava tones de seny, però... quan l’escometia la rauxa…   
Un dia de 1967 va anunciar a la família que tornaven a Barcelona. La Pilar, que ni parlar-ne. La Virgínia s’havia casat amb un noi xilè i esperava una filla: la Sandra. Va ser un daltabaix, però totes les objeccions van topar amb el mur de formigó armat de la tossuderia d’en Ramon. Va tornar tot sol i va trobar feina. Vuit mesos més tard van arribar la Pilar, la Virgínia, amb el marit i la Sandra, i en Lincoln.
Van anar a viure a Bellvitge on, entre altres activitats, hi va fer classes d’esperanto i de català.
 Naturalment, va continuar la militància al POUM, que l’any 1976 es va unir al PSC en el seu congrés constituent. En Ramon va ser membre del Consell Nacional des del primer dia. Era un home molt valorat, respectat i estimat, i les seves opinions eren escoltades amb atenció.
Vivia a l’Hospitalet quan el 23 de febrer de 1981va haver-hi l’intent de cop d’estat. Li va faltar temps per córrer cap a l’Ajuntament, a buscar una arma i municions per sortir a defensar la democràcia i l’estat de dret. Quan li van dir que allà no hi havia armes, ni municions, ni cap intenció de sortir al carrer, es va indignar d’allò més. Geni i figura. Indignat, però amb la fina ironia que el caracteritzava, va escriure aquest poema:

Aquella nit del Tejero
vaig anar a l’Ajuntament
creient que tota la plaça
seria plena de gent.
La plaça era ben buida,
sols érem quatre valents
per agafar l’espingarda
i formar un gran regiment.
El batlle i els regidors
es trobaven reunidets
amb els caps a sota l’ala
sense fer cap sorollet.
Amb la cueta entre cames
ens van enviar al llitet
tot esperant que Juan Carlos
del greu perill ens traiés
Sort que l’àngel de la guarda
va vigilar el Parlament
on a Felipe i Carrillo
els tenien presoners.
Tots els partits de l‘esquerra
i els sindicats dels obrers
es van portar com bons nois
com si no hagués passat res.
Tot va acabar com Déu mana
i varen perdre els dolents
com en les bones pel·lícules
en què tots queden contents.
I mentrestant en Tejero
es troba d’allò més bé
gaudint de bones vacances
en un confortable hotel.
En Blas Piñar gasta llengua
i en Milans del Bosh també
insultant a n’el Mellado
com un xulo de carrer.
I mentrestant, les esquerres
ens van donant l’argument
que tinguem molta paciència
pels segles dels segles. Amén.    

La cultura: biblioteques, poemes, articles, contes…
 Les biblioteques eren la seva obsessió. Vegem-ho:
A la Cooperativa de Teixidors de Gràcia, als anys 40 va reunir una colla de nois i van organitzar la biblioteca.
En les seves memòries, explica que la primera cosa que feien els partits obrers era organitzar una biblioteca, que no era tancada ni exclusiva, sinó oberta a tothom.
Des de sempre va ser un usuari actiu i perseverant de les biblioteques: abans dels 20 anys, la CNT el va nomenar bibliotecari de la seva seu, perquè n’era l’usuari més constant; anava sovint a la biblioteca del BOC, on li deien “l’intel·lectual” o “el savi”, a la de l’Ateneu Obrer i a les de totes les entitats a les quals pertanyia, i hi treballava per millorar-ne el funcionament.
De Jaca, quan feia la mili, ens explica:

...jo coneixia tots els racons de la catedral i a la biblioteca de la caserna; vaig estudiar força aquell monument i em vaig convertir en un erudit. Un dia que el tinent Reina anava acompanyat d’uns forasters i em va trobar badant dins la catedral, el vaig deixar bocabadat al donar-li una conferència sobre les velles pedres i totes les galindaines que s’hi conserven.

Constantment escrivia poemes, articles i contes, casolans, romàntics, sensibles, profunds, polítics, pedagògics, culturals, descriptius, reivindicatius, humorístics... Ell deia que era un treballador que escrivia, no un escriptor que treballava.
La música que més li agradava era el tango, que ara escoltarem en directe, interpretat amb acordions i dansat.
A continuació, escoltarem una fusió de música de Carlos Gardel i Joan Manuel Serrat, que ha preparat el tanguista i cantant Raúl Manone. Cal dir que Serrat era un gran amic de Ramon Fernàndez Jurado; va venir a la inauguració de la Biblioteca l’any 1986 i l’any passat va signar per demanar que la biblioteca recuperi el nom de Ramon Fernàndez Jurado.
Quan en Ramon va morir, un altre gran amic seu, el periodista Vicenç Sanclemente, que llavors era corresponsal de TVE a Londres, li va dedicar un article que descriu el seu tarannà i la faceta com a usuari de biblioteques. Ens el llegeix ell mateix:

Un matí a la biblioteca
  Veig entrar un home gran però fort. Va coix. Porta bastó i una cartera atrotinada. Duu corbata negra. Omple la taula de papers i de diaris. Treu unes ulleres antigues i arronsa les celles, espessíssimes, per comprovar el darrer escrit.
  S’ha fet amic de la bibliotecària. Uns dies li regala caramels, uns altres una flor, i fins i tot li ha dedicat un poema. Escriu amb neguit. Apreta el bolígraf i fa les lletres grans, generoses i torçades.
  És un inquiet. Des que va decidir seguir les passes d’aquells anarquistes utòpics, o d’en Maurín –gent que portava sempre un llibre sota el braç- no ha parat en el seu afany per la lectura, pels idiomes: el català, l’esperanto. Coneix molt bé la força alliberadora de les lletres pels qui, com ell,  han nascut i crescut entre els humils. La seva revolució personal consisteix en mantenir una curiositat sense límits per aprendre.
  Escriu sobre les argentines Madres de la Plaza de Mayo, sobre la gitana Carmen Amaya, o sobre el periodista Xavier Vinader. Recorda puntualment cada data clau de la història de Catalunya o de les lluites per la llibertat. Admira Lluís Companys. Reivindica el que ell anomena “la bella memòria” amb “b”. Captiva els sensibles amb les frases més tendres i avergonyeix els cínics amb els renecs més abruptes. S’encén amb la polèmica, amb qui posa en dubte el seu catalanisme o critica els emigrants. S’enfurisma amb els que s’aprofiten de la política pel seu lucre personal. Aleshores fa tremolar la taula i gairebé forada el paper.
  Coneix el que val la comunicació i l’invent de la fotocopiadora. Cada dia dsitribueix els seus articles a tothom: la “Marieta” (la Campmany), la Pepita, l’Alberich, la Ramona, en Pep Solé, la Marta Mata, el “Butlletí de Castelldefels”, el “Carrer gran de Gràcia”, o “l’Opinió Socialista”.
  Un cop acabada la feina, com a bon ebenista, recull les coses ordenadament. Marxa cap a casa amb el seu pas renquejant. Abans de deixar la sala li dedica una frase bonica a la bibliotecària, que es queda perplexa.
  Ramon, no saps com et trobem a faltar!

A Castelldefels 
Va venir a viure a Castelldefels els darrers anys de la seva vida. Com no podia ser d’altra manera essent poeta com era i existint a Castelldefels el Grup de Poesia Alga, en Ramon hi va col·laborar amb aportacions molt interessants, en idees i poemes. Es va integrar a la vida de la ciutat amb ben poc temps i hi va deixar una fonda petjada.
L’any 1983 va ser elegit regidor de Castelldefels, ja malalt de càncer. Al final de les reunions del  vespre a l’Ajuntament, que solien acabar força tard, en acomiadar-se deia: “Salut companys! Fins d’aquí a una estoneta.” Perquè a les 9 del matí ja tornava a ser-hi.
 A les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 1984 va ser elegit, en la fase terminal de la malaltia: només va poder participar en la sessió constitutiva.
Sempre el van guiar la justícia i la llibertat, el respecte a totes les persones i l’estimació a Catalunya, el seu país d’adopció.

El 25 de febrer de 1984, en una reunió en què es parlava de com hauria de ser Castelldefels l’any 2000, en Ramon callava i no parava d’escriure. Finalment, va demanar la paraula i va llegir un poema que acabava de compondre. Més endavant, en Pep Solé li va posar música i a en Ramon li va agradar. És aquest: 

 
Somio un Castelldefels
blau verd com una maragda
el verd fosc de les pinedes
i el cristall de la mar blava.
La gent  amiga reunida
en el redós de les places
fent florir la llibertat
pel jardí de les paraules.
Fogar de la convivència
encès a totes les cases
integrant homes i dones
en una mateixa tasca.
Aquest poble que somio
entre el mar i la muntanya
sigui la llar generosa
de gent gran i de quitxalla.
Un Castelldefels germà
on la gran família humana
sigui un cant de germanor
en una petita pàtria.


Ara el cantarà la seva néta Karen, acompanyada per dos components del quartet Assai, al cel·lo i la flauta.
En Ramon ens va deixar el 26 de juny del 1984.
El seu company Manel Alberich, acaba el pròleg del qual abans hem llegit un fragment, amb aquestes paraules:

Des que ens va deixar, els companys que el sobrevivim estem més sols. Fou un combatiu home del poble i per al poble. La seva lluita fou, essencialment, per la Llibertat i la Justícia Social i la seva vida gresol on s’hi fonien generositat, noblesa i honestedat.

Va ser la seva personalitat coherent, la seva faceta com a poeta i narrador i com a usuari de biblioteques tota la seva vida, el que va motivar que la Biblioteca que es va inaugurar al cap d’un any i mig de la seva mort portés el seu nom.
Per acabar, llegirem l’últim fragment de la biografia escrita per Pep Solé i editada al llibre que l’Ajuntament de Castelldefels va difondre l’any 2009 amb poemes i la narració “El príncep Quètxua” de Ramon Fernànez Jurado, amb motiu del 25è aniversari de la seva mort.

Avui, Ramon Fernández Jurado és un record entranyable, un heroi de la lluita obrera, un abanderat de la llibertat dels pobles, un símbol de la cultura catalana i –per l’esperanto- internacional, i també una Biblioteca Popular a Castelldefels. Això darrer és probablement, el millor homenatge que se li podia fer i segur que a ell li hauria agradat.

  Els que el vam conèixer no l’oblidarem mai. Esperem que els que no el vau conèixer personalment tampoc oblideu tot això que hem explicat.
  No és just que el seu nom estigui només en un espai.

A Castelldefels volem  la
BIBLIOTECA RAMON FERNÀNDEZ JURADO!!!



dilluns, 27 de maig de 2013

"Una passejada per la vida de Ramon Fernàndez Jurado", acte el dissabte 1 de juny del 2013 a les 19h

El dissabte 1 de juny a les 7 de la tarda, farem una passejada per la vida de Ramon Fernàndez Jurado, il·lustrada amb lectura de textos i poemes d'en Ramon en català, castellà i esperanto i textos que parlen d'ell; també amb música, dansa, imatges...


Començarà amb unes paraules d’en Ramon a la pel·lícula “La vieja memoria”.

Serà a l'Espai Ramon Fernàndez Jurado de la Biblioteca de Castelldefels, la Biblioteca que hauria de portar el nom d'aquest poeta i narrador que sempre va lluitar per la justícia i la llibertat. Estem segurs que la Biblioteca recuperarà aquest nom, que li ha estat arrebassat.


Hi haurà intercanvi de llibres. Porteu-ne i us n’endureu.

Hi esteu tots convidats i convidades!!!


Crònica breu de l'acte: Un paseo